Cinema: Los domingos

Torna el cinema a l'Ateneu Torrellenc

El cinema ha passat per diverses etapes, tant a la societat en general com a l'Ateneu. Cada cop queden menys sales d'exhibició i els hàbits s'han modificat en aquest món digital que cada cop va a més, però el cinema continua produint petites obres mestres amb la capacitat d'explicar-nos històries que podem contemplar i amb les quals emocionar-nos. La Junta de l'Ateneu Torrellenc ha decidit fer una nova aposta per tornar a fer cinema a Torrelles de Llobregat, amb pel·lícules de qualitat i que, fins i tot, s'acaben d'estrenar en la cartellera.

Los domingos

Sinopsi: L’Ainara (Blanca Soroa), una jove idealista i brillant de 17 anys, ha de decidir quina carrera universitària estudiarà. O, almenys, això espera la família que faci. Tot i això, la jove manifesta que se sent cada vegada més a prop de Déu i que es planteja abraçar la vida de monja de clausura. La notícia agafa per sorpresa tota la família provocant un abisme i una prova de foc per a tothom.

Fitxa tècnica:
Los domingos (Espanya, 2025).
Durada: 115 minuts.
Gènere: Drama
Digital. Versió original en castellà
Direcció: Alauda Ruiz de Azúa
Guió: Alauda Ruiz de Azúa
Intèrprets: Blanca Soroa, Patricia López Arnaiz i Miguel Garcés
Qualificació: No recomanada per a menors de 12 anys
Data d'estrena: 24/10/2025

FULL DE SALA

Una noia a contracorrent

En l’escena inicial de La religiosa (1966) de Jacques Rivette sentim un crit molt fort. Qui crida és Simone Simonin -Anna Karina-  una noia de setze anys que la seva família entrega a un convent de clausura, ja que no la poden mantenir. Simone no vol ser reclosa en vida. Rivette es va inspirar en una novel·la escrita al segle XVIII per Denis Diderot en la que descobrim que Simone Simonin no va ser entregada al convent per motius econòmics sinó per amagar-la per què era una filla il·legítima i no volien esquitxar la reputació de la família rica on s’havia criat. És evident que amb el crit de la protagonista, la pel·lícula pren partit i vol denunciar la situació de les noies que eren enterrades per vida amb el consens de l’església. El clàssic de Rivette va ser prohibit per la censura francesa de l’època i després d’un seguit de fortes controvèrsies va arribar a la pantalla. 
 
Los domingos de Alauda Ruiz de Azúa també té com a protagonista una noia de setze anys i com a marc un convent de clausura. La pel·lícula passa en els temps actuals i la seva trama podríem dir que funciona a contracorrent dels camins habituals del cinema contemporani. Ainara -Blanca Soroa- es troba als finals dels seus estudis, és una jove idealista que ha freqüentat certs ambients religiosos, que ha començat a tenir un hipotètic promès i que es troba en la cruïlla vital en la qual ha de decidir què vol fer de la seva vida. Davant la perplexitat de tots, Ainara decideix que vol provar la vida monacal i demana que li deixin fer una estada en un convent de clausura per decidir si veritablement té fe i vocació per passar-se tota la seva vida dins les parets del convent. La noia és d’una bona família basca. El seu pare és vidu i no li agrada complicar-se massa la vida, mentre la seva tia -que ha exercit de tutora propera- li aconsella que no entri al convent i intenta treure-li les idees del cap. El punt de partida de la pel·lícula podria tirar enrere a qualsevol espectadora/espectador, fins i tot algú pot pensar que el relat pot ser inversemblant. La seva força és que Alauda Ruiz de Azúa -directora de Cinco Lobitos i la sèrie Querer- decideix plantejar de forma oberta el debat, sense que, a priori, sembli que pren partit. No hi ha cap crit de manifestació d’una llibertat, ni un punt de partida laic que posi en ridícul la situació i l’obstinació de la noia. Alauda Ruiz de Azúa parteix del respecte cap als personatges, per les diferents opcions, però sobretot d’una clara voluntat d’exposar uns fets i deixar que siguin les espectadores i espectadors que veuen la pel·lícula qui jutgin sobre les opcions que aquesta obra. 
 
Darrere la història que s’exposa hi ha moltes segones capes amagades davant les quals cal posar atenció. Los domingos és també una pel·lícula sobre la família, sobre les seves escletxes, sobre els egoismes particulars i sobre com massa sovint els pares modelen el futur dels seus fills sense ser conscients que al fer-ho els hi frenen la seva llibertat de decisió. No hi ha una crítica directa contra les institucions catòliques, però al llarg de la pel·lícula queda clar de quina forma la religió continua tenint un pes molt fort a l’interior del País Basc.  Les activitats religioses que marquen l’adolescència de la protagonista, la relació amb la coral en la qual actua, el poder de les escoles religioses tot això no deixa d’estar disseccionat amb gran precisió.  També queda clar que l’església té una gran capacitat manipuladora. Una escena resulta molt reveladora en aquest aspecte. En ella se’ns mostra la conversa entre la mare superiora del convent que intenta explicar a la família què és l’amor espiritual i quin sentit té una vocació. El to de l’escena, la confrontació de punts de vista estan forjats amb gran precisió. Alauda Ruiz de Azúa acaba construint una gran pel·lícula on parteix del principi que en aquest món tothom té les seves raons, per acabar mostrant amb subtilesa la persistència en el present d’un món que alguns pensàvem que ja estava a punt d’extingir-se.

Àngel Quintana